UN BON COMUNICADOR
|
Comunicació
oral, escrita i digital.
|
Anna
Maria Gasch Gonell
|
Cal remarcar
que no és el mateix (en absolut) parlar que comunicar-se. Tothom sap parlar;
però moltes persones (i de vegades les que més parlen) no tenen ni idea de com comunicar-se.
JOANA RUBIO
I FRANCESC PUIGPELAT
INTRODUCCIÓ
QUÈ ÉS UN BON
COMUNICADOR? Aquesta va ser la primera pregunta que ens va fer el professor Vila
quan vam arribar el primer dia a classe de comunicació oral escrita i digital.
Els alumnes ens vam quedar pensatius, metre intentàvem esbrinar quina seria la
resposta que hauríem de proporcionar a aquesta qüestió breu, tot i que, al
mateix temps, complexa. De poc a poc, vam anar endinsant-nos en l’entrellat de
la qüestió i se’ns va fer palès que la competència comunicativa és una
experiència social que, per tenir èxit, requereix que la intenció amb què el
parlant emet el seu missatge sigui correctament interpretada pel seu
interlocutor, el que exigeix que el comunicador tingui clar el que diu, allò
que volem transmetre i l’efecte que vol que es produeixi en el seu interlocutor.
El professor Vila,
seguint una pedagogia activa, ens va convertir en protagonistes dels nostres
propis aprenentatges: més que actuar com un simple transmissor de continguts,
ens va incitar a aprendre a aprendre. A partir de la diferenciació entre la competència
discursiva, l’habilitat de produir i interpretar
diferents tipus de discursos i interpretar i produir textos cohesionats i
coherents, i la competència
estratègica, l’habilitat d'utilitzar
estratègies de comunicació verbal i comunicació no verbal per a millorar
l'efectivitat de la comunicació, va fer que ens adonarem de la importància
d’aquesta última per tal de compensar les deficiències provocades per les limitacions i les insuficiències
pròpies i aconseguir una comunicació efectiva que ens serà imprescindible per
al futur exercici de la nostra professió.
En el que segueix,
intentaré donar compte de la resposta a la que he arribat de la qüestió
plantejada pel professor Vila. Per tal de fer-ho, en basaré en allò que he
après a partir dels debats plantejats en les seues classes i en el que he tret
de la lectura del textos que el professor ens hi va proporcionar i del llibre Com parlar bé en públic, de
Joana Rubio i Francesc Puigpelat. Afegiré, a més, unes reflexions tretes d’un
article de Pablo Linde publicat enguany al diari El País sobre la comunicació digital i d’una pàgina web coordinada
per Mario Tascón sobre el mateix tema. Em centraré, fonamentalment, en allò que
es requereix per tal de ser un bon comunicador oral i digital.
DESENVOLUPAMENT
Per a iniciar-se en l’art
de la comunicació, hem de tenir en compte que la competència lingüística, més
la competència pragmàtica, dóna com a resultat una competència comunicativa
perfecta. Així, un bon comunicador oral és una persona que sap fer una síntesi
breu d’allò més important del tema que vol tractar, elabora arguments i
justifica les seues opinions, coneix les tècniques bàsiques de la persuasió, no
fa digressions innecessàries, parla amb precisió, transmet una imatge de
sinceritat, utilitza un llenguatge intel·ligible per al públic al que es
dirigeix, empatitza amb els seus interlocutors i posa passió en el que diu.
Ser
un bon comunicador no és una habilitat innata, tot i que hi ha persones que
tenen predisposicions naturals que fan que l’aprenentatge d’aquesta tècnica les
resulti més fàcil. La primera dificultat que ha de superar l’aprenent serà el
control dels seus nervis, la por a parlar en públic, per al que hi ha diversos
trucs que es poden aprendre, tot i que el millor “truc”, la millor garantia, és
tenir una presentació ben preparada i ben estructurada, un objectiu molt ben
definit del que vol transmetre, estructurat mitjançant un fil conductor lògic i
coherent que articuli les idees i els arguments que vol exposar.
Per a qualsevol persona,
el coneixement de la llengua constitueix el pilar bàsic per a desenvolupar-se
com a bon comunicador. Però no hem d’oblidar que l’objectiu no és l’aprenentatge
de la gramàtica, sinó que l’individu pugui comunicar-se adequadament en la seva
llengua, aprengui a parlar i a escoltar, a produir textos escrits correctament
i a efectuar-ne una lectura comprensiva. Aquestes són les quatre habilitats
lingüístiques que s’han de dominar en qualsevol llengua, tot i la importància
que té cada habilitat lingüística varia d’un individu a altre, segons hagi
d’utilitzar un canal oral o escrit o hagi de tenir un paper receptiu o
productiu, tot i que el bon comunicador ha de dominar-les totes.
Ara bé, com a futures
mestres, per a exercir la nostra professió ens resultarà imprescindible parlar
bé en públic perquè els nostres alumnes i les seues famílies ens puguin
entendre. Com a bones professionals que volem ser, no hem d’oblidar mai la
importància d’aquesta qüestió i hem de fer tot el possible per a millorar les
nostres capacitats comunicatives orals i per corregir les nostres mancances.
Per aquesta raó, em centraré, a continuació, en la comunicació oral.
El bon comunicador oral[1]
Un
bon comunicador no llegeix el seu discurs, perquè això fa que el públic se’n
distanciï, sinó que porta un guió a partir del qual elabora el seu discurs amb
naturalitat, adaptant-lo a les reaccions que observi en els seus interlocutors,
com si es trobés amb un grup d’amics, però evita l’excés de familiaritat. Per
tal que el seu discurs resulti natural i transmetre la imatge de seguretat,
memoritza les idees principals que vol comunicar, però no les paraules que
utilitzarà, i no deixa de mirar a l’auditori per adaptar el contingut del seu
missatge en funció de la resposta de l’audiència. De la mateixa manera, una
bona mestra no llegeix el llibre de text, sinó que es prepara amb antelació les
seues classes i adapta el seu contingut a les reaccions que observi en els seus
alumnes.
El
bon orador, a més, controla l’entonació, la respiració i els silencis; a més,
parla amb un bon volum de veu per facilitar la comprensió del públic, i
modifica el volum d’acord amb l’èmfasi que vulgui donar a les seues paraules,
paraules que hauran d’estar vocalitzades i articulades correctament. L’orador
ha de mantenir una actitud adequada al context on es realitza l’exposició,
formula les seues frases amb una entonació adient a allò que vol comunicar,
evita la monotonia en el to, utilitza frases breu, remarca les paraules o les
frases més importants i fa pauses per controlar la respiració, anunciar el
missatge principal, separar les parts del discurs i recuperar l’atenció. Això
és especialment important per mantenir l’atenció en les classes i perquè els
alumnes s’adonin del que és més important d’allò que la mestra els vol
transmetre.
El
bon comunicador s’expressa amb claredat, precisió i brevetat; busca, per damunt
de tot, la simplicitat i la immediatesa, per al que fa servir un ordre
gramatical lògic, presenta les dades amb precisió i concreció, fa servir
exemples i comparacions i utilitza l’humor per trencar barreres amb l’auditori
i fer-lo més receptiu a les seues idees. El bon comunicador no abusa de les
figures retòriques, encara que no menysté el seu ús.
Òbviament,
si una persona aspira a comunicar bé les seves idees, ha de dominar la llengua
amb què s’expressa i ha d’utilitzar un llenguatge impecable amb un lèxic
variat, el que no exclou l’ús de dialectalismes (però sí de castellanismes),
sempre i quan aquests resulten accessibles al seu públic. Açò és especialment
important en l’exercici de la nostra futura professió, perquè ens haurem
d’adaptar al llenguatge que resulti més accessible als nostres alumnes. El bon
comunicador no només presta atenció al llenguatge oral, sinó que també domina
el llenguatge corporal: la mirada, el moviment de les mans, la postura, la
distància interpersonal, la seva aparença i la manera de vestir. Amb els
gestos, l’orador presenta allò que vol dir amb les paraules, subratlla, explica
i transmet missatges a l’auditori, tot i que sempre s’ha d’evitar l’exageració.
El bon comunicador pot
fer servir mitjans audiovisuals per acompanyar la seua presentació, però
aquests només poden ser un suport, perquè l’essència del discurs s’ha de trobar
en l’orador i el seu guió, que haurà d’estar estructurat en tres parts
clarament diferenciades: una introducció que desperti l’atenció del públic i
presenti el contingut de l’exposició, un desenvolupament on es presentin les
dades i els arguments i una conclusió que recapituli l’exposició i remarqui les
idees principals que s’hi han desenvolupat. Les noves tecnologies proporcionen
un ajut inestimable en les aules, però mai no poden suplir el paper del
professor.
Aquestes reflexions em
condueixen a l’altre apartat sobre el que vull fer esment, el de la comunicació
digital, que ha esdevingut d’importància cabdal al món contemporani.
El bon comunicador
digital[2]
Les xarxes socials han
convertit l'expressió escrita i l’ús correcte de l'idioma en la primera carta
de presentació d'una persona; la bona ortografia, en passar de l'àmbit privat
al públic, ha esdevingut un tret de prestigi social i de credibilitat. Ara bé,
seria ingenu pensar que la bona escriptura és la norma en Internet. No fa falta
més que navegar durant uns minuts per a trobar veritables agressions a
l'idioma. Però si algú té la intenció de comunicar adequadament el seu
missatge, farà bé de preparar els seus texts amb molta cura. A tall d’exemple,
es podria citar un estudi realitzat per l'empresari d'Internet Charles Ducombe
que va descobrir que, amb una ortografia dolenta, les vendes d’una pàgina web
podien arribar a caure fins a un 50%.
Malgrat el que acabi
d’exposar, hi ha qui pensa que Internet acaba amb la bona ortografia, però
aquesta creença no és correcta, el que ocorre és que ara es veu més a qui abans
escrivia malament. De la mateixa manera que ningú no parla igual en un sopar
amb amics, amb la seva parella o en un ambient informal que en un article per a
un periòdic, en la xarxa també hi ha diferents contexts que s’han de tenir en
compte a l’hora de redactar un missatge. No és el mateix escriure en Facebook
per als amics, que en un correu electrònic que va dirigit a una persona en
concret, que en Twitter, que està a la llum de tothom. El bon comunicador s’ha
d’adaptar als diferents contexts.
El que acabi d’exposar ve
corroborat per diferents experts. Álvaro Peláez, de la Fundació de l'Espanyol
Urgent (Fundéu), opina que escriure
malament entre els xavals és part del joc d'inclusió, és cosa d'adolescents que
estan per Tuenti i Facebook. Ricardo Galli, cofundador de Menéame, un agregador
de notícies, considera que si estàs en un grup obert en el qual preval la
correcció, tendiràs a escriure correctament; però si el grup és tancat i el
costum és escriure malament, el normal és fer el mateix; raó per la qual
conclou que si hi ha un problema no és de la xarxa, sinó de l'educació. Darío
Villanueva, secretari de la Real Acadèmia Espanyola (RAU), és contundent al
respecte: “Si hi ha un problema no és de la Xarxa, sinó de l'educació. Qui ha
d'ensenyar ortografia no és Google, és l'escola”. Per a Ariel Torres, editor
del diari La Nación, la falta
d'ortografia és ignorància; en canvi, el text expeditiu, abreujat i condensat
dels xats, els SMS i Twitter és l'escriptura aplicada exactament com cal.
Com ja he indicat abans,
l’expressivitat corporal és un requisit indispensable per a l’èxit de la
comunicació oral, expressivitat que, en principi, no està present en el
llenguatge escrit, tot i que els usuaris de la xarxa han trobat formes
enginyoses de suplir-la. Mario Tascón, autor del llibre Twittergrafía, destaca els nous mètodes que qualsevol usuari té a
l'abast del seu teclat per poder afegir expressivitat, que van des dels
emoticons que ja són universals, com ara el somriure expressat amb dos punts i
el tancament del parèntesi, :), a un cor, “que tothom entén”, o a altres més
barrocs. Ara bé, és clar que aquests recursos només tenen sentit en un àmbit de
comunicació informal.
Mario Tascón és també director
d’un projecte d’elaboració d’un manual d'estil per als nous mitjans de
comunicació, que es troba en fase de preparació i pretén millorar el llenguatge
en la xarxa. Tot seguit, indicaré alguns dels que m’han semblat més importants.
En primer lloc, per comunicar bé, en la mesura del possible, els texts han de
ser breus, perquè el temps dels altres és sagrat. A més, no hem d’oblidar que
l'idioma és molt ric i que hi ha moltíssimes paraules; per tant, cal buscar les
millors, les que tenen més precisió, el que, a més, ajuda a la brevetat. En
segon lloc, cal saber canviar de canal: no és el mateix un correu electrònic,
que Twitter que un Wiki, on escriu molta gent. Finalment, cal tenir en compte
que l'escriptura és pública, que la xarxa s'ha convertit en un diàleg, raó per
la qual és del tot recomanable ser cortès. Aquest punt el trobi especialment
important i ha donat lloc al que és coneix com a “netiqueta” (el que, en
català, seria “xarxaetiqueta”). En definitiva, les regles bàsiques que cal
recordar són que el que hi ha a l'altre costat del monitor són persones que
tenen sentiments igual que nosaltres, a les que s’ha de tractar tal com ens
agrada que ens tractin a nosaltres i amb les que hem de comunicar-nos amb la
major claredat i el major respecte possibles.
CONCLUSIONS
Comptat i debatut, per
sintetitzar la meua exposició remarcaria que els bons comunicadors es fan amb
l’esforç i la pràctica[3]. El
bon comunicador ha de ser convincent, segur, precís, documentat, intel·ligible
i natural. Sap valorar el que és important per al públic i ho destaca en la
seua exposició, interpreta adequadament les reaccions de l’auditori i modifica
el seu discurs d’acord amb açò i dóna un to positiu a qualsevol contacte humà.
Fa sentir a l’interlocutor que és important i que el valora, sap seduir-lo i
adaptar-s’hi, i estableix una àrea comuna que faciliti l’enteniment. Per últim,
el comunicador hàbil fa que el públic arribi per ell mateix a la conclusió que
vol transmetre.
WEBGRAFIA
Rubio, J. i Puigpelat, F. (2010): Com parlar bé en públic. Barcelona.
Editorial la Butxaca.
Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Gemma
Nierga (periodistes de ràdio i televisió)
Mónica Oltra (diputada de compromís).
Diversos articles d’opinió.
Cassany, D. (2002): Ensenyar
llengua. Barcelona. Editorial Graó.
Torralba, F. (2006): L’art de saber escoltat. Barcelona.
Editorial Pagès
Tuson, J. (1984): Lingüística. Barcelona. Editorial
Barcanova
Linde, P. (2012): “La ortografía puntúa en Internet”. El País, 02-01-2012
Tascón, M.: http://www.manualdeestilo.com/
[1]
Aquesta secció sintetitza les idees principals del llibre de Joana Rubio i
Francesc Puigpelat que figura a les referències, intercalades amb reflexions
pròpies fetes a partir de reflexions tretes de les classes del professor Vila.
[2] Mentre em trobava capficada en
l’elaboració d’aquest treball, va donar la casualitat que el diari El País va publicar un article (Pablo
Linde (2012): “La ortografía puntúa en Internet”. El País, 02-01-2012) que em va venir molt bé per elaborar aquesta secció. El que segueix
està tret, en bona mesura, de l’article mencionat i d’una pàgina web (http://www.manualdeestilo.com/) que figurava mencionada en
l’article esmentat. Les referències que faig a altres autors estan tretes de
citacions que figuraven en l’article.
[3] Resulta
especialment recomanable per capir la importància d’aquest extrem el visionat
d’una pel·lícula anomenada “El discurs
del Rei”, de Tom Hopper, on ens parla de les dificultats del príncep
Albert per superar la seva tartamudesa en esdevenir rei per tal de convertir-se
en un líder fort i segur del seu poble en esclatar la segona guerra mundial, el
que aconseguí amb l’ajut imprescindible de la teràpia del logopeda Lionel
Logue.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada